@f Jutglar Història segle XIX

A. Jutglar ens parla de la situació a mitjan segle XIX, dels burgesos catalans, de Catalunya i d’Espanya

[extret del llibre A. Jutglar «Història crítica de la burgesia catalana», pàgs. 165-167, Dopesa, 1972]

(Nota: el terme "província" es referia a entitats com Catalunya; fins que s’imposa la nova divisió provincial on "província" té el valor actual. Amb el temps, el sentit antic de província és significat per "regió")

Procés centralista de mitjan s. XIX

Val la pena, doncs, d’analitzar amb un cert detall el procés provincialista de Catalunya, per comprendre les derivacions posteriors produïdes per reacció enfront d’un mal entès esperit d’igualtat. Passant per alt altres referències a l’actuació dels moderats, hem d’assenyalar ara el paper que, en aquest procés, va assumir —i de fet ben al contrari dels seus propòsits— aquest nucli polític, que durant aquests anys —vint-i-cinc— va ocupar el poder, gairebé sense interrupció. Cal afegir, també, que entre la nova burgesia es va acceptar ben fàcilment la idea conservadora de mantenir l’ordre i els béns requisats a l’Església, amb la protecció de l’Exèrcit. Els homes de bé en conjunt, i els burgesos entre ells es van adaptar a la idea de fer progressar el país a través de la pau al carrer, garantida per la dictadura de Narváez. Catalunya s’anava industrialitzant, i, per això, els industrials, contents per la marxa dels negocis —que beneficiava també els comerciants i que, almenys, assegurava una certa continuïtat del treball als obrers—, estaven disposats a permetre, a canvi de tranquil·litat i de prosperitat, una sèrie de mesures centralitzadores i reaccionàries, junt amb una liquidació de peculiaritats.

Amb tot —i tal com hem pogut veure— no havien marxat sempre igual les coses. Des de la mort de Ferran VII, i especialment des dels successos del 1835 fins al 1840, Catalunya havia viscut en una gairebé total independència i els burgesos s’havien llançat a tota marxa cap a la consecució dels seus objectius revolucionaris. Catalunya, que finançava la seva pròpia guerra contra els carlins, va comptar amb el seu Consejo Superior Central (1837), les seves milícies dirigides en molts casos pels homes de la Comissió de Fàbriques, la seva Junta Popular Directiva i la seva corresponent Auxiliar, on figuraven homes burgesos tan significats i significatius com Xifré, Muntadas, Güell, etc.

Fou a partir del 1843 que, enterrats els vells ideals revolucionaris —i cansat el país de lluites i violències—, els burgesos catalans es dedicaren a la dura i ben poc eficaç tasca de reformar, a través del conformisme, un Estat "que els dividia i que ells —o bona part d’ells— es negaven a acceptar tal com era". Fou aquest moment, doncs, el que marcà el punt culminant de la crisi: les forces vives del país oblidaren les seves anteriors pretensions provincialistes i els seus desigs de dirigir la vida espanyola —per passar, paradoxalment, a dirigir-la— a través de la dictadura de Narváez. Solament els fenòmens de matiners i trabucaires van trencar l’ideal de pau moderada, coincident amb una línia d’evolució econòmica, orientada, des del 1847, cap a una conjuntura expansiva —a la qual s’afegiren les conseqüències de la Guerra de Crimea— que va acabar d’ajudar a fer que la classe burgesa pogués enrobustir i consolidar definitivament la indústria de Catalunya.

Plantejada així la cosa, es va deixar construir l’Estat espanyol a gust dels castellans. Les revoltes i divisions eren perjudicials i, per tant, "calia ésser obedients i assenyats, ja que la unificació de l’Estat implicava l’expansió del mercat de venda, l’edificació de grans fàbriqucs, la construcció de ferrocarrils". Per això, es van acceptar —encara que no agradessin les mesures uniformistes destructores de les institucions i les peculiaritats catalanes. Tot s’acceptava en ares del que un home com Aribau denominava la "construcció simètrica i regular". El Capità General, l’Audiència i la Diputació cediren el lloc al Governador Civil de la província, que controlava, en el seu sector, la policia i la Guàrdia Civil. Creat aquest cos per Narváez, el 1844, «fou a Catalunya —assenyala Vicens i Vives— un element de castellanització, un camí ocult però deliberadament volgut per posar del revés la mentalitat de la terra». Els resultats no van trigar a aparèixer. El 1859, per exemple, en un informe de l’Audiència barcelonina sorprèn la utilització d’unes al·lusions significatives en parlar de l’«idioma patrio» utilitzat per la Guàrdia Civil, contraposant-lo al «dialecto especial del país». Seguint aquesta línia respecte a una cultura minoritària, el 1867 es va prohibir de presentar a censura obres dramàtiques en català, mesura que, de fet, completava tota una tasca d’anul·lació efectuada pels òrgans d’educació i ensenyament, entestats a uniformar mentalment la joventut.

La llei Moyano del 1857, d’Instrucció Pública, assenyalava així mateix una sèrie de pautes que darien com a resultat que grans sectors de la societat catalana s’acabessin d’acostumar al fet que la instrucció dels seus fills fos efectuada exclusivament en castellà, cosa que —en major o menor escala— ja es realitzava d’ençà dels temps de Carles III, especialment a partir de l’expulsió dels jesuïtes, i que era ja preceptiva des del 1825. Tal actitud, per altra banda, era paral·lela a la del conformisme ciutadà de tolerar el to despectiu de l’expressió «los de provincias».

Fóra, però, injust de penjar exclusivament als legisladors i polítics del moment, la denominació de sàdics perseguidors d’unes peculiaritats minoritàries. La seva conducta és paral·lela a la reacció que es va produir en tots els estats contemporanis respecte a la centralització i la integració cultural i administrativa; política jacobina que, sens dubte, va tenir el seu exponent més difinitiu a França. D’altra banda, aquesta tendència centralitzadora i provinciana no fa sinó demostrar, en tot cas, la realitat d’un estat de coses molt concret a Catalunya; estat de coses vinculat, sens dubte, també, a la forma peculiar d’actuar dels grups burgesos dels distints estats europeus, preocupats per un oportunisme egoista, capaç de sacrificar-ho tot als bons negocis. Actitud que, amb tot —i tal com veurem—, va provocar, també, reaccions diferents entre alguns sectors de la burgesia.

La bona marxa dels negocis consolidava la industrialització de Catalunya: es treballava i es produïa i totes les altres coses importaven poc. Valia la pena de deixar als de Castella que construïssin un Estat espanyol a la seva mida. Així no és gens d’estrany que el que succeïa en el camp de l’administració, la instrucció i la informació, anés ampliant-se a tots els sectors de la vida: les últimes peculiaritats regionals de Catalunya quedaren anul·lades, el 1847, per les reformes fiscals de Mon. Al mateix temps —si bé es va aconseguir que no prosperés el projecte Goyena de Codi Civil—, la llei d’Enjudiciament Civil del 1855, la del Notariat del 1862 i la Hipotecària del 1863, van representar cops seriosos al cos viu del dret català. De tota manera, per la burgesia, preocupada per particulars interessos econòmics, la integració a un Estat uniformista, centralista i llunyà, del qual Catalunya només era una sèrie de províncies, semblava ésser quelcom digne d’ésser suportat en profit de l’ordre i del progrés econòmic.

De tota manera, i tal com abans hem assenyalat, tota exageració en un sentit comporta una reacció contrària. En aquest cas una reacció provincialista, cada vegada més forta, que de mica en mica aniria representant el fonament d’una presa de consciència i de la creació d’un moviment regionalista, que —després de l’esfondrament de l’important moviment federal— culminaria en la seva floració dels anys de la "Renaixença", i del qual són precedents, en aquest període, "El Bien Público", l’activitat d’homes com Rubió i Ors, i Illas i Vidal, i, sobretot, la presa de consciència, des del 1854, d’un gran sector burgès despertat per la tasca de l’Institut Industrial de Catalunya.