VIDAL QUADRAS: RETORN ALS CLÀSSICS

Era inevitable. Quan Aleix Vidal-Quadras inicià, ja fa anys, la seva croada personal contra "los nacionalismos disgregadores de la España de hoy", aparentava fer-ho des de la displicència, des d'una immensa superioritat intel·lectual, com avorrit i desdenyós d'haver de perdre el temps amb enemics tan insignificants. Però la lògica del propi discurs l'ha vençut i ha acabat posant-se transcendental i fins melodramàtic. I, és clar, a base de remuntar les aigües del nacionalisme espanyol, versió dramàtica, s'ha trobat amb les fonts. Com ara José Antonio Primo de Rivera. Una bona il·lustració d'aquest fenomen és l'última peça doctrinal de Vidal-Quadras, l'article La nación translúcida, publicat al darrer número de la revista Política Exterior. No, no és que en aquell text l'exlíder del PP català citi el fundador de la Falange; llest com és, s'estima més citar Ortega, Quevedo o Nebrija. Parlo del parentiu intel·lectual, de les semblances de llenguatge, dels paral·lelismes estilístics.

Vegem-ne alguns exemples. Un és la corporeïtzació d'Espanya, la seva descripció en termes biologistes, com si es tractés d'una persona; sota les urpes de Pujol, Arzalluz i companyia, Espanya "exhala", s'està quedant "desustantivizada y sin espíritu"; "la Nación española no puede soportar un solo desgarro sin sufrir de inmediato un trauma mortal"; "una misma carne y una misma sangre no se yuxtaponen, se funden latiendo, sufriendo, exultando o desfalleciendo al unísono".
Un altre tret comú dels discursos joseantoniano i vidalquadrista és llur menyspreu de classe, típicament aristocràtic, contra els nacionalismes democràtics basc i català. Pel nostre Aleix de Pedralbes, aquests no amaguen altra cosa que "el deseo incontinente de grupos mesocráticos ansiosos de promoción social de hacerse con el control del erario público" (sic). El jove Primo de Rivera -que era, no ho oblidem, marquès d'Estella- opinava el mateix als anys trenta. Finalment -aquest bitllet no dóna per més- hi ha l'inconfusible estil desqualificador. Quan Vidal-Quadras, en el seu últim paper, denuncia "tantas deserciones y tantos quintacolumnistas, mimetizadores serviles, tontos útiles y compañeros de viaje que corretean junto al cortejo micronacionalista tintineando cascabeles y mendigando peculiares favores", els que ja tenim una certa edat ens sentim de sobte transportats tres dècades enrere, perquè creiem estar llegint un dels inefables editorials d'Arriba, el diari falangista madrileny. Aquell, per cert, on escrivia Jaime de Campmany.

© 16/06/97 AVUI.

Vegeu:
Sobre falangistes

Un discurs de José Antonio

Sobre el nacionalisme espanyol Un text de Joan Fuster